Neu bruta (I)

M’acabo de veure reflectit al vidre d’un cotxe i estic segur que ningú diria que acabo de matar a un home.

Si us sóc sincer, se me’n fot. Tinc fred i l’únic que vull és arribar a casa, fer un petó als nens i sopar el que hagi preparat la meva dona.

El bulevard Tverskoi està ple de cotxes i dins d’aquests cotxes hi ha persones que no saben que he matat un home. Persones que escolten Ràdio Dacha o Ràdio Rassia i pensen en les seves feines, en les seves amants, i fan plans i fan projectes de futur o simplement condueixen i no pensen en res.

Però jo no vaig en cotxe. Jo vaig a peu. I em toca els collons perquè la vorera és plena de neu marronosa que em taca el baix dels pantalons i costa déu i ajut de treure. Hauria de fer cas a la meva dona i posar-me el camal dels pantalons dins la bota. Això arreglaria en part el problema, però em donaria un aspecte d’arreplegat força important, cosa que per la meva feina no puc assumir.

Em dedico a matar persones.

Normalment ho faig al matí, així tinc el dia lliure i puc fer encàrrecs domèstics, però avui m’ha tocat a la tarda i per això estic de mala llet. A més, el metro és una bogeria als vespres moscovites; tothom s’amuntega als vagons i s’ajunten les velles amb les bosses de plàstic, els policies gairebé adolescents amb les seves gorres de plat, els obrers uzbeks i els oficinistes del centre.  Tots volen el seu espai, i poden ser força expeditius per aconseguir-lo. La gent pot ser molt desagradable al metro.

Hi ha la creença que ser un assassí requereix una sang freda sobrehumana, una anulació dels sentiments o coses per l’estil. Ser una espècie de superhome. Res més lluny de la realitat. Trobo que un cambrer de la cafeteria Xocoladnitsa necessita més aquests atributs que no pas jo. Ells han de tractar amb adolescents malcriats, business mans i business womans antipàtics i gentussa d’aquesta mena. Jo rebo una trucada, faig la feina i me’n torno a casa. La relació entre les hores de treball i el sou és realment avantatjosa.

Ja veig l’estàtua de Pushkin, grisa i pensativa i greu on sempre hi ha un colom ajagut sobre el seu cap petri. Sembla un càstig etern, per haver sigut tant gran en vida. M’encanta Pushkin.

Em dic Slava Rodionov, acabo de matar un home i tinc molta gana.

 

DSCF5180

La sang de l’animal

Al cap d’un temps els records sempre guanyen llustre, es poleixen. Si la teva ment és inestable i marcadament arbitrària, això es dóna en major grau. Ara et ve a la ment l’home del tren. Al principi no n’havies fet gaire cas, segurament al vagó hi havia cares més atraients, noies joves, algú molt corpulent o alguna raça exòtica. Però no.  Recordes aquell home amb exactitud; la mirada fixa, la tos, els viatges per fumar, el rosari a la mà, els tatuatges al coll. Recordes també la calor sufocant pròpia de l’estiu rus. Origen: Moscou, destí: Sant Petersburg. Deu hores de viatge a través d’extensions infinites d’un no-res infinit, inalterable. Un no-res que com tot allò que és infinit et sembla bonic i perillós. Perquè  tens por al canvi d’allò quiet, a la mirada mercurial del rèptil que espera, calculant el moment precís, acumulant una paciència també infinita, des de temps immemorials. Una mirada que dius recordar bé, des d’aquella visita al zoològic on vas quedar-te paralitzat i mut contemplant els ulls penetrants del sauròpsid. Però no. Allò no va succeir mai. I tot i així, ha marcat la teva vida amb més força que qualsevol altra vivència real. Així mateix, es probable que tampoc s’esdevingués la proesa mil cops explicada del tenor Caruso, que emmudí amb la seva veu poderosa els lleons d’una gàbia. Si és cert que ho va fer o no a ningú li importa. La imatge mental existeix. De la mateixa manera que varen existir Zeus i l’home del sac, Raskolnikov , Julien Sorel i Franz Kafka metamorfosejat en Gregor Samsa i aquest al seu torn amb un insecte. Tots són de veritat. Amics ficticis. Arxivats i classificats en atzucacs mentals. Fent-se presents una vegada i una altre per designis no coneguts.

Hi ha una cosa mil vegades pitjor que l’oblit; el record perenne d’allò que mai va passar. La repetició constant d’un dubte. La mescla del que creus vertader i el que creus inventat en una zona lignítica del cervell. El replantejament radical dels fonaments de la teva pròpia vida, del teu propi caràcter.

Has dubtat moltes vegades d’aquell matí d’octubre, que junt amb en K. vareu passar, cigarreta rere cigarreta, contemplant una inexistent lluita de grisos entre el cel i l’aigua estancada, a la vora del pantà. Com moltes altres vegades, l’acció va venir sense buscar-la. Va ser l’atzar que va guiar l’animal cap a vosaltres. Un gos que coixejava va avançar tímidament, poruc. K. va ajupir-se i amb una veu tant càlida com falsa va cridar al nou amic, que no dubtà a acostar-se. El que seguí va ser tan ràpid que només en guardes una imatge petrificada acompanyada d’un lladruc sord que va fer aixecar el vol a alguns ocells que dormitaven tranquils als arbres propers.

L’animal estava terroritzat i seguint el seu instint volia tornar a la riba, però allí s’hi trobava el seu malson. En K. començà a tirar-li pedres de la mida d’un ou. Les llançava amb extremada violència i precisió. El treball era impecable i els esgarips no feien cap efecte. La sang va començar a tenyir l’aigua de color negre. Pocs minuts després desapareixia de la vostra vista. El campanar anunciava les deu en la llunyania. En K. va riure i et mirà. Tu no vares dir res.

No pots afirmar amb certesa si aquest record va passar realment, fins i tot podem dir que és irrellevant. El que importa és que vas estar quiet, impassible i apàtic. Valorant l’escena de forma distant, tràgica o estèticament.

Vas actuar igual quan l’home del tren et demanà ajuda, tu simplement vas girar el cap i vas intentar captar el no-res, entrant en aquest huracà negre sense centre que et persegueix sense descans.

L’ huracà que et va veure néixer i que saps que et matarà.

 

2012-07-23 18.26.29 - Còpia

 

BRATIA

Hi ha una imatge que es repeteix invariablement a Moscou: al carrer sempre hi ha algú arreglant un motor de cotxe. Amb un cigarro als llavis, samarreta imperi , pantalons Adidas i amb el posat estoic de l’home que se sap immortal, sembla que intenti resoldre al mateix temps un problema molt més profund i complicat. L’enigma rus.

Moscou fa olor a gasoil, però  d’ això ja en parlarem. Primer hauríem de diferenciar les tres ciutats que en formen una de gegantina:  el centre històric,  la zona de negocis i la resta. De la primera poca cosa nova puc aportar; magnificència pretèrita, records,  opacitat de ciment. La business-Moscow no l’he trepitjada, per tant anem al que m’interessa: la perifèria.

Si calibres la freqüència del Moscou radial,  si aconsegueixes trobar el punt òptim, poques coses t’enganxaran tant: Obres del gas ciutat infinites, (“Tenim diners per obrir el terra, però no per tapar-lo”, diuen), mini busos a/il·legals que et salven d’arribar tard a la feina, borratxos trets d’un còmic dibuixant una trajectòria amb més meandres que el puto Llobregat, bulevards en construcció durant anys que de cop i volta i en qüestió d’hores llueixen impol·luts… i gasoil, l’olor penetrant de gasoil procedent de milers de Ladas que agafen velocitats  impròpies per les característiques del seu motor.

És a principis d’estiu quan aquesta olor es fa gairebé corpòria, i combinada amb la proliferació del borrissol que produeixen els bedolls forma un escenari poc estimable per un asmàtic. Suposo. Jo no ho sóc pas, d’asmàtic.

La simpatia moscovita.

Potser haureu sentit a parlar de la sequedat de la gent a Moscou. Tot cert. Estem molt lluny de Cadis, per sort. Les trenta primeres vegades que entris a una botiga saludaràs amb un amigable “Priviet!” i per tota resposta rebràs una cara digna de la pel·lícula més aspre de Kaurismaki. I silenci. Certament, això no és Cadis. Per sort. No vulguis imposar l’ amabilitat i tot anirà rodat. Si els russos no riuen és perquè no ho creuen necessari. Tranquil, hi ha vida més enllà del Mediterrani. Si necessites “ el solete y el buen rollito” t’has perdut molt, moltíssim.

Obres, antipatia, olor a gasoil, opacitat… i tot i així, un cop calibres la freqüència, no hi ha manera. L’enigma rus t’ha atrapat. No espereu una explicació que es pugui entendre, no existeix.  Així com l’home de la samarreta imperi no sap del tot què falla a la seva furgoneta, tu tampoc saps què és el que et fa veure aquest carrer grisós com l’avinguda més preciosa i aquesta gent adusta, com els teus germans.

Imagen