Neu bruta (I)

M’acabo de veure reflectit al vidre d’un cotxe i estic segur que ningú diria que acabo de matar a un home.

Si us sóc sincer, se me’n fot. Tinc fred i l’únic que vull és arribar a casa, fer un petó als nens i sopar el que hagi preparat la meva dona.

El bulevard Tverskoi està ple de cotxes i dins d’aquests cotxes hi ha persones que no saben que he matat un home. Persones que escolten Ràdio Dacha o Ràdio Rassia i pensen en les seves feines, en les seves amants, i fan plans i fan projectes de futur o simplement condueixen i no pensen en res.

Però jo no vaig en cotxe. Jo vaig a peu. I em toca els collons perquè la vorera és plena de neu marronosa que em taca el baix dels pantalons i costa déu i ajut de treure. Hauria de fer cas a la meva dona i posar-me el camal dels pantalons dins la bota. Això arreglaria en part el problema, però em donaria un aspecte d’arreplegat força important, cosa que per la meva feina no puc assumir.

Em dedico a matar persones.

Normalment ho faig al matí, així tinc el dia lliure i puc fer encàrrecs domèstics, però avui m’ha tocat a la tarda i per això estic de mala llet. A més, el metro és una bogeria als vespres moscovites; tothom s’amuntega als vagons i s’ajunten les velles amb les bosses de plàstic, els policies gairebé adolescents amb les seves gorres de plat, els obrers uzbeks i els oficinistes del centre.  Tots volen el seu espai, i poden ser força expeditius per aconseguir-lo. La gent pot ser molt desagradable al metro.

Hi ha la creença que ser un assassí requereix una sang freda sobrehumana, una anulació dels sentiments o coses per l’estil. Ser una espècie de superhome. Res més lluny de la realitat. Trobo que un cambrer de la cafeteria Xocoladnitsa necessita més aquests atributs que no pas jo. Ells han de tractar amb adolescents malcriats, business mans i business womans antipàtics i gentussa d’aquesta mena. Jo rebo una trucada, faig la feina i me’n torno a casa. La relació entre les hores de treball i el sou és realment avantatjosa.

Ja veig l’estàtua de Pushkin, grisa i pensativa i greu on sempre hi ha un colom ajagut sobre el seu cap petri. Sembla un càstig etern, per haver sigut tant gran en vida. M’encanta Pushkin.

Em dic Slava Rodionov, acabo de matar un home i tinc molta gana.

 

DSCF5180

Advertisements

One thought on “Neu bruta (I)

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s